grafiti3

Com molt bé conclou Chomsky, els mitjans de comunicació de masses són institucions ideològiques que tenen una clara funció propagandística de suport al sistema mitjançant la seva dependència al poder econòmic. Però no hem d’oblidar que la informació s’ha convertit en un dels valors més preuats, materia primera en la creació d’opinió pública, i per tant de control social. La influència de l’opinió pública sobre els individus és decisiva, sobre tot en una societat massificada com la nostra. Per això el punt neuràlgic d’influència i control de la nostra societat i de la societat del futur radicarà en els centres de producció i control de la informació.

Soc del parer que la progressiva penetració ideològica dels interessos corporatius i del poder polític sobre els mitjans de comunicació donen la raó al model de propaganda de Chomsky i Herman. La informació esta controlada a l’empara del pensament únic, del conservadorisme cultural i polític egemònic.
Per això, les conseqüències del model de propaganda institucional analitzat per Chomsky ens acosten perillosament al món orwellià: la fi de les ideologies en un món dominat per un nou totalitarisme que ha adoptat unes formes molt més subtils que les antigues fórmules de dominació. Caldrà estar alerta en la defensa d’uns mitjans públics lliures d’ingerències polítiques i econòmiques.

NoamChomsky-647x530-300x245

Resulta esfereïdor entendre el funcionament dels mitjans de comunicació i comprovar com n’estan de condicionats pel poder econòmic i pel poder polític. Segons Chomsky la informació i els mitjans estan mediatitzats per cinc aspectes:

1) La concentració de les empreses multimèdia com un factor clau en la manipulació dels missatges. La relació de les empreses de mitjans amb els grans capitals i amb les esferes governamentals fan que els interessos dels mitjans de comunicació coincideixin amb els de la elit del poder de la qual formen part.
2) La publicitat com a forma de finançament dels mitjans.
3) La dependència dels mitjans de comunicació del subministrament d’informació per part de les agències proveïdores de notícies.
4) La pressió i els diferents mecanismes correctius per a disciplinar i focalitzar els mitjans.

5) La ideologia, inicialment anticomunista, posteriorment ampliada i reformulada segons els interessos de les grans corporacions i la elit del poder.

En el nostre panorama informatiu podem identificar aquests filtres en els diferents medis i en certs comunicadors, experts i “opinadors”. Anem a mirar de detectar-los específicament analitzant entre altres un grup de comunicació de l’envergadura del Grup Godó i el seu posicionament ideològic i, més específicament, en l’actual conflicte de Can Vies.

gimeno-la-vanguardia-39086

1)En el nostre país (Catalunya), el Grup Godó (La Vanguardia, 8TV i RAC1) es el grup de comunicació més important. El seu propietari, Javier Godó (Compte de Godó i Grande de España), és vicepresident de La Caixa i conseller de CaixaBank, i en el seu consell d’administració trobem Lluís Conde (conseller del Banco de Inversiones Lazard i fundador de Seeliger-Conde, empresa que va fitxar Esperanza Aguirre) o David Cerqueda (un dels directors generals del Grup ha ocupat càrrecs de responsabilitat a Goldman Sachs i BNP Paribas). És de sobres coneguda la bona relació del Compte de Godó amb les elits empresarials i polítiques tan espanyoles com catalanes i les seves actuals intencions de forçar una tercera via que desactivi el procés d’independència català, motiu pel qual ha provocat els canvis en la direcció del seu rotatiu La Vanguardia (amb la destitució de José Antich i la seva substitució per Màrius Carol). http://www.periodistadigital.com/periodismo/prensa/2013/12/10/el-conde-de-godo-paga-sus-pecados-cortandole-la-cabeza-de-antich-como-director-de-la-vanguardia.shtml

2)El Grup Godó es el grup de comunicació que rep més subvencions a tot l’Estat Espanyol. A banda de les institucions de l’Estat i de la Generalitat, (no oblidem que va estar a punt de gestionar la publicitat de TV3), La Caixa, el 2010, va concedir-li préstecs i avals per valor de 24M€, segons la CNMV. Entre els seus anunciants compten empreses i corporacions com les principals entitats bancaries, Abertis, El Corte Inglés, Mango, etc….

3)Treballadors dels principals mitjans de comunicació públics espanyols (l’agència estatal de notícies EFE, RTVE i Telemadrid) van denunciar la “censura prèvia”, “manipulació” i “propaganda” governamental en la cobertura de la informació dels atemptats de Madrid de 2004 i en les posteriors eleccions. No podem oblidar la intensa campanya de convenciment dirigida als caps de les mitjans nacionals més importants per part del llavors president del govern José Maria Aznar.

4)El 4 de febrer de 2014, La Vanguardia va presentar l’equip directiu del nou director, Màrius Carol. Entre els els seus membres hi figura Albert Gimeno, que fins el gener del 2014 havia estat cap del departament de Premsa del Ministeri de l’Interior espanyol. Gimeno havia estat treballador de La Vanguardia del 1993 fins al 2012, d’aquesta manera La Vanguardia aconseguia un excel·lent contacte al Ministeri de l’Interior. Després de la seva destitució en els seus càrrecs en el ministeri, La Vanguardia no va trigar ni un més a recol·locar-lo com a recompensa pels serveis prestats i per les recomanacions d’un Ministeri de l’interior que es va veure obligat a acomiadar-lo per la pressió mediàtica. D’aquesta manera, el Ministeri de l’Interior té un ex-treballador dins l’equip directiu de La Vanguardia.

http://www.vilaweb.cat/mailobert/4172117/torna-pepe-torna.html

5)La criminalització de formacions polítiques com la CUP o “Podemos” per part d’opinadors com Jordi Bosch a la tertúlia de RAC1 del 30-5-2014 o pel propi Albert Gimeno en un debat al 3/24 de TV3 del 29-5-2014. Una altra estratègia és posar el focus en els aldarulls, encara que siguin aïllats i, moltes vegades, un cop acabada la manifestació. Una política informativa que respon, en ocasions, als interessos dels responsables polítics o policials. Si no hi ha incidents sempre es pot no donar la informació o fer-ho amb un breu a una pàgina poc rellevant.

CANVIESWEBDESALLOTJAMENT__2

Analitzem, encara que sigui breument, el cas de Can Vies i la seva repercussió en alguns mitjans de casa nostra.

Quan diem que volem viure en pau i que som una societat pacífica, no només ens referim a sortir i fer una via catalana, sinó a no convertir la ciutat en un camp de batalla perquè es compleix una ordre judicial de desallotjament d’un edifici, com està passant des de fa dos dies, al barri de Sants, a Can Vies.”

Mònica Terribas Catalunya Radio 29-5-2014

Nova nit d’aldarulls a Sants pel desallotjament de Can Vies. Un grup de persones concentrades a la plaça de Sants han cremat contenidors i han malmès mobiliari urbà.”

La Vanguardia 29/05/2014

Es dóna per fet que el detonant de la violència ha estat l’incompliment d’una ordre judicial. D’aquesta manera, sembla totalment fora de lloc reaccionar contra el compliment de la llei i contra l’acatament d’un ordre judicial. No es qüestiona la legitimitat d’aquest ordre judicial, ni la feina realitzada a Can Vies durant els darrers 17 anys, o el que representa Can Vies per al barri, ni molt menys, el dret dels ciutadans a utilitzar de manera autogestionaria un espai mort.

En el mateix davantal (Catalunya Radio 29-5-2014), Terribas ha dividit les persones en dos grups: els que estan en contra del tancament de Can Vies i els que estan en contra dels aldarulls, quan en realitat és perfectament compatible estar en contra del tancament (violència institucional) i en contra dels aldarulls (violència policial i ciutadana).

És evident que, com a societat, el que més necessitem és una reflexió profunda sobre les causes de la violència urbana, que amb tota probabilitat són conseqüència de la violència d’unes institucions que no tenen en compte els interessos de la major part de la ciutadania que suporta tot el pes de la crisi econòmica. Però també caldrà fer una reflexió profunda de quin ha de ser el paper que han de desenvolupar en un futur uns mitjans de comunicació que han reduït la seva funció informativa a ser acrítics amb el poder que els manté.

https://yuyustop.wordpress.com/2014/04/16/els-diaris-son-dels-bancs-un-repas-als-poders-que-samaguen-darrere-les-principals-capc%CC%A7aleres/

http://www.cafeambllet.com/press/

http://belolid.wordpress.com/2014/05/28/contra-la-violencia-si-pero-quina/

 

Quan ens referim a la Postmodernitat, caldria, primer de tot, aclarir algunes qüestions terminològiques. “Modern” i “Postmodern” són termes genèrics, el prefix “post” al·ludeix a allò que s’esdevé amb posterioritat, però no necessàriament en representa una ruptura, sinó que es defineix per contraposició amb l’anterior.

Així, Jameson entén la Postmodernitat com una fase tardana de la Modernitat, i considera que no és un fenomen estètic sinó polític. Ho entén com una conseqüència de la crisi dels postulats moderns i encarna la lògica cultural de la tercera fase del capitalisme, establint una estreta relació entre economia i cultura. Aquesta és una connexió causal de les circumstàncies en què es produeix la creació i la recepció cultural. Per a Jameson, les formes estètiques que defineixen la postmodernitat es corresponen amb la fase de globalització del mercat i són, en si mateixes, una expressió cosificada i posada en moda pel mercat.

Segons Jameson, el gir postmodern pot ser explicat des de quatre perspectives: des de la negació del fenomen postmodern, a la seva acceptació, i dins de cadascun d’aquests corrents, existeix una actitud promoderna i una d’altra antimoderna.

Segons aquesta classificació, i dins de la facció d’intelectuals partidaris del Postmodernisme, Jencks es mostra com un referent dels postulats antimodernistes. La seva aportació més significativa és la de distingir entre arquitectura “moderna tardana” i “postmoderna”, i per l’exaltació del postmodernisme com una civilització mundial de la tolerància plural al obrir un ampli ventall d’oferta que acaba amb velles polaritats com esquerres-dretes o burgesia-classe obrera. En canvi, Lyotard assumeix el postcontemporàni com una part integrant de l’alt modernisme i no com una ruptura. Per a Lyotard, l’arribada de la postmodernitat esta vinculada al sorgiment d’una societat postindustrial, en la que el coneixement ha esdevingut la principal força econòmica de producció, en un flux que sobrepassa els estats, però que al mateix temps ha perdut les seves legitimacions tradicionals.

En la facció Antipostmoderna, Tafuri exemplifica el cas contrari. Proper a les postures antimodernistes i a la dialèctica de la il·lustració més pessimista, crítica els diferents modernismes per les seves tendències instrumentalitzadores i desacralitzadores del capital. Per la seva part, Habermars, que representa la tendència promodernista, atribueix a la modernitat estètica la culpa de la lògica comercial de la pròpia modernització capitalista.

Per una altra banda, segons Jameson, la fusió de l’alta cultura amb el que havia estat la cultura popular provoca la indiferenciació entre ambdues en el que s’enten com a cultura de masses. La desaparició d’aquesta diferenciació entre dues tradicions culturals antitètiques, com les noves formes emergents d’una cultura postmoderna i el que entenem per cultura “popular”, ha estat deguda al canvi del paradigma social precapitalista al qual estava vinculat l’ancestral cultura “popular”, que fou gradualment reduït, gràcies a la mercantilització, fins a la seva desaparició.

Jean-Braudillard-The-Code

Podem considerar a Jean Baudrillard com un apocalíptic de la tecnologia i uns dels sociòlegs més rellevants de l’era “post-marxista”.

Baudrillard afirma, en aquesta lectura, que les societats Postmodernes s’enfronten amb una lògica de la simulació que no té res a veure amb la dels fets. Ja no podem parlar de com l’home es relaciona amb la realitat, sinó de com ho fa amb el conjunt de les seves representacions. El món sencer ja no és real sinó que pertany a l’ordre de la hiperrealitat i de la simulació. Aquesta simulació es caracteritza per la supremacia del model sobre el fet. No es tracta simplement d’una interpretació errònia de la realitat, la qual cosa podríem considerar-la ideològica, sinó pel fet d’ocultar que la realitat ja no és necessària.

Baudrillard desenvolupa el concepte de simulacre entès com un fenomen propi de les societats contemporànies i que es caracteritza per un estat permanent de confusió entre el que és el símbol i el seu sentit, on el símbol ha substituït al significat o, dit d’una altra manera, la desaparició de l’objecte a mans del seu reflex. D’aquesta manera la ciència ha perdut el seu objecte d’estudi, la divinitat ha estat substituïda per la iconografia (la icona no és la manifestació de la divinitat sinó la simulació que acaba per anul·lar a l’ésser posseïdor de divinitat), els mass media, amb els seus reallity show, o més ben dit “hiperrealitys shows” o de quina manera el public avui ja no demana fragments de realitat sinó mediacions amb aquesta, o la lògica de Disneyland, tots ells demostren que la realitat consisteix en un univers fet de ficcions i són proves fefaents de la mutació de la realitat en hiperrealisme.

Això ens pot portar a la següent reflexió al voltant de la nostra relació amb la tecnologia, i en particular amb Internet, la qual és un bon exemple d’aquesta lògica Baudrillardana: avui dia, no només percebem com perfectament normal buscar parella, fer amics o tenir sexe virtual, sinó que en molts casos aquesta possibilitat és molt més atractiva que la mateixa realitat. I justament això és el que Baudrillard enten com “hiper-realitat”, les representacions ja són per a nosaltres més reals que la realitat o si més no ens resulten més atractives.

Baudrillard, Jean. 1978. “Cultura y simulacro.” Barcelona, Kairós. Pàgs 3-15

 

Una mica d’Stuart Hall

Posted: 15 maig 2014 in Lectures

stuart_hall_thumb

El sociòleg i crític cultural Stuart Hall va ser un dels fundadors dels estudis culturals britànics i una de les seves figures emblemàtiques arribant a ser el segon director del Center for Contemporary Cultural Studies de Birmingham.

Un dels seus treballs més notables, “Encoding and decoding in the television discourse”, de 1973, qüestiona el concepte principal de la Teoria Crítica d’Adorno i Horkheimer sobre la indústria cultural. La Teoria Crítica considerava que la industria cultural generava continguts i discursos que enganyaven i manipulaven a les masses que els consumien. Per la seva banda, Hall, fent ús de la semiòtica en el seu anàlisi, defensa un argument absolutament contrari als postulats de Frankfurt: els televidents no són la part dòcil i passiva del procés comunicatiu, sinó que posseeixen la capacitat de tornar a codificar els continguts, de filtrar-los amb les seves experiències, nivell cultural, econòmic o social i re-interpretar-los de nou.

Segons Hall, els missatges sempre porten l’empremta de les relacions de poder que produeixen les diferents institucions per on transiten; aquestes formes de dominació ￿simbòlica poden ser reinterpretades en la fase de consum del missatge. Amb això, Hall posa en qüestió la unidireccionalitat que defineix a les teories de la comunicació clàssiques (emissor-canal-missatge-receptor) i considera determinant per al model comunicatiu la capacitat amb què el receptor transforma els missatges, codis o signes en un procés de coproducció de significat. A l’atorgar atributs productius al sistema de comunicació, Hall el redissenya com un cicle de producció-circulació-distribució-consum-reproducció.

Hall associa producció de significats, no tan sols amb la intenció de l’emissor, sinó també amb les infraestructures tècniques amb què es genera el missatge. Per tant, considera que la ideologia no opera solament des del punt de vista semiòtic sinó que també ho fa des de l’estructural. Si bé és veritat que el consumidor pot descodificar certs aspectes discursius del missatge, el poder institucional del missatge serà molt més complicat de re-articular.

“Codificación y descodificación en el discurso televisivo.” Stuart HALL

 

En la darrera lectura, Wolf ens descriu la Teoria Culturológica, els “cultural studies” i les teories comunicatives.

La teoria culturológica, imagesque s’inicia el 1962 amb l’obra d’Edgar Morin “L’Esprit du temps”, pretén estudiar la cultura de masses i la relació que s’estableix entre el consumidor i l’objecte a consumir, posant de relleu els elements antropològics més importants. Per tant, no es refereix directament als mass media, ni als seus efectes sobre els receptors. El seu principal interes és l’estudi de les noves formes de cultura de la societat contemporània, en oposició a l’objecte d’estudi representat pels media, la sociologia de les comunicacions de masses o la investigació administrativa. De la mateixa manera que la Teoria Crítica, considera que les tesis i les metodologies d’aquestes teories, que es concentren en factors limitats, és absurda donat que considera que la “cultura de masses” com un conglomerat d’elements com la cultura, la civilització i la Historia.


Morin i la teoria culturológica pretenen elaborar una sociologia de la cultura de masses, el sistema occidental de la cultura industrial, però no en clau d’anàlisi comparatiu sobre les seves qualitats o les seves mancances, sinó com una investigació empírica sobre el seu sistema cultural constituït per un conjunt de símbols, valors, mites i imatges referits tant a la vida pràctica com a l’imaginari col·lectiu i que no és l’únic sistema cultural en les complexes i pluriculturals societats contemporànies.


Defineixen cultura de masses, per una banda, com la contradicció entre les exigències d’estandardització, donades pel model productiu, i la naturalesa individualitzada i innovadora del consum cultural. Per una altra, pel sincretisme i la indiferenciació entre el real i l’imaginari. I finalment, pel fet que la cultura de masses representa l’únic espai d’intercanvi i de comunicació per a la classe emergent, el nou assalariat, perfil d’individus que abraça franges de les classes socials precedents cada cop més àmplies. La cultura de masses defensa una ètica del consum i la seva dinàmica és el resultat del binomi continu entre producció i consum. Segons Morin aquesta és una relació desigual donat que la industria cultural dóna unes opcions molt limitades al consumidor

Segons Wolf, la qüestió de si són els mitjans de masses els que creen el seu propi públic o si és aquest darrer qui determina els continguts dels media, no està ben plantejada, ja que el veritable problema és el de la dialèctica entre el sistema de producció cultural i les necessitats culturals dels consumidors. La seva eficàcia es basa en la seva adequació a les aspiracions i a les necessitats individuals creant noves condicions de vida que disgreguen les cultures precedents i genera noves necessitats.

Segons Wolf, aquesta teoria peca de manca de sistematisme, malgrat que desenvolupa una línia conseqüent de recerca, i ha suscitat reaccions que reivindiquen una actitud més empírica, menys vaga i generalitzadora.

Los mass media pueden transmitir mensajes muy diferentes y encontrar niveles muy diferentes de receptividad; los massmediólogos, al jugar con el efecto de aureola, se conforman con despertar el modelo arquetipo del condicionamiento a través de la imagen publicitaria. Una sociología que pretenda reintroducir una valoración modesta del fenómeno con todos sus matices y sus límites es considerada desde el principio como una ciencia burocrática más cercana a la letra de la sociedad que el Espíritu del Tiempo” [(BOURDIEU – Passeron , 1963 , 24) Wolf, pàg. 118]

Els “cultural studies” índex

Aquesta teoria, coneguda com , es perfila a Anglaterra a mitjans dels cinquanta i principis dels seixanta, al voltant del Center for Contemporary Cultural Studies de Birmingham.

Considera l’estudi de la cultura contemporània com una tasca conceptualment important, pertinent i teòricament fundada. En el concepte de cultura caben tant els significats i els valors que sorgeixen i es difonen entre els grups socials, com les pràctiques a través de les quals s’expressen els valors i els significats. Respecte a aquestes elaboracions col·lectives, els mass media desenvolupen una funció important en actuar com a elements actius d’aquestes elaboracions.

Els “cultural studies” focalitzen la seva investigació en dues línies, d’una banda, l’estudi sobre la producció dels media com a sistema complex de pràctiques determinants per a l’elaboració de la cultura i de la imatge de la realitat social; i, d’una altra banda, l’estudi sobre el consum de la comunicació de masses entès com a espai de negociació entre pràctiques comunicatives extremadament diferenciades. Posen de manifest la contínua dialèctica que s’estableix entre el sistema social, les transformacions del sistema cultural i el control social, i no consideren que la cultura tingui un paper residual respecte a l’econòmia. Per la seva banda, creuen que el comportament del públic davant els mitjans de comunicació està orientat per factors estructurals i culturals que, a la vegada, n’influencien els continguts, gràcies a la seva capacitat d’adaptació i d’englobament.


Les teories comunicatives

Dins d’aquest apartat, Wolf ens explica tres models més d’estudi dels mitjans de comunicació com el Model Comunicatiu de la Teoria de la Informació, el Model Comunicatiu de la Semiòtica Informacional i el Model Comunicatiu de la Semiòtica Textual.


El Model Comunicatiu de la Teoria de la Informació, proposat per Shannon i Weaver, té per objecte millorar la velocitat de transmissió dels missatges, disminuir les distorsions i les pèrdues d’informació, i augmentar el rendiment general del procés de transmissió d’informació. En els seus inicis, els estudis estaven enfocats a maximitzar l’eficiència i l’existència d’un codi comú que facilités la transmissió del missatge. La teoria matemàtica de la informació, en la que es fonamenta aquest model d’investigació dels mitjans, és bàsicament una teoria sobre la transmissió òptima dels missatges. El model té els següents elements: Font de transmissió ( missatge ), Transmissor ( senyal ), Canal ( font de soroll ), Receptor ( senyal rebut ), Destinatari ( missatge ).
La funcionalitat d’aquest model no només ha consistit en la seva àmplia aplicabilitat, sinó que s’ha focalitzat en el fet que permetia descobrir els factors d’interferència de la transmissió d’informació. Considera que tot procés comunicatiu es pot desenvolupar en tres opcions:
a) Entre dues màquines
b) Entre dos éssers humans
c) Entre una màquina i un ésser humà.

Wolf considera que aquest en model d’estudi, el concepte de comunicació es limita semànticament al significat de l’acció de “transmetre informació”, amb la qual cosa, s’obvia la complexitat del fenomen social.

El Model Comunicatiu de la Semiòtica Informacional centra la seva atenció en l’eficiència del procés comunicatiu. L’esquema informacional es torna més complex en introduir problemes de la significació que s’introdueixen mitjançant el concepte de codi. És a dir, aquest model té en compte la importància de la gramàtica de la descodificació i compta amb els següents elements :
– ( Font ) Emissor – Codi- Subcodis
– ( Missatge emès com a significant portador d’un determinat significat )
– Canal
– ( Missatge rebut com a significant )
– Destinatari – Codi- Subcodis
– ( Missatge rebut com a significat )

Aquest model assenyala com a element constitutiu de la comunicació la seva naturalesa de procés negociador en la determinació intervenen simultàniament diferents ordres de factors i s’ha vist confinat a l’àmbit de l’anàlisi dels missatges dels seus codis de la seva estructura comunicativa. A diferència de la teoria crítica, nega la possibilitat de deduir de forma directa les regles de reconeixement a partir de la gramàtica de producció.

Segons Wolf, el Model Comunicatiu de la Semiòtica Textual representa un instrument més adequat per interpretar problemes específics de la comunicació de masses. Aquest model posa l’accent del procés comunicatiu en la intervenció interpretativa operada sobre els missatges, d’aquesta manera, la els papers d’emissor i receptor no és prou tingut en compte, excepte en el feedback que es produeix. En el model semiòtic-textual no són els missatges els que són transferits en l’intercanvi comunicatiu, sinó que és la relació comunicativa la que es construeix al voltant de conjunts de pràctiques textuals. Descriu en termes semiòtics (teoria del signe) alguns dels trets estructurals de la comunicació de masses. Planteja d’aquesta manera, que els destinataris no reben missatges individuals codificats , sinó conjunts de pràctiques textuals. El paper del destinatari és imprescindible en el funcionament comunicatiu d’un text. D’aquí que l’emissor conegui el destinatari i planifiqui el missatge, és a dir, el codifiqui, atenent les circumstàncies de descodificació. Aquest model comunicatiu diferencia entre dos tipologies culturals:
La Cultura gramaticalizada . – La cultura culta que defineix les pròpies regles de producció en qualitat de metallenguatge explicitat i reconegut per tota una comunitat discursiva.
La Cultura textualizada . – Cultura de les comunicacions de masses on s’imposen les pràctiques textuals com a models . La competència textual té a veure amb aquest univers de significació que són els mitjans massius .

 

Captura de pantalla 2014-05-12 a les 08.32.54

 

 

 

Wolf, Mauro. “La investigación de la comunicación de masas” Pàg. 112-153

http://www.razonypalabra.org.mx/N/N75/monotematico_75/35_Suarez_M75.pdf

 

 

 

kritische_theorie_by_nareg-d3fy14b

En aquesta lectura, Wolf ens descriu la Teoria Crítica. Aquesta teoria, que fou formulada pels estudiosos de l’”Institut für Sozialforschung” de Frankfurt dirigits per Max Horkheimer, partia d’un plantejament teòric que tenia la voluntat de mantenir l’actitud crítica respecte a la ciència i a la cultura. Aquesta actitud crítica es fonamentava en una proposta política de fons que pretenia una reorganització racional de la societat capaç de superar la crisi de la raó. Per tant, aquesta proposta es configura, d’una banda, com a construcció analítica dels fenòmens que investiga, i d’una altra banda, com la capacitat d’atribuir aquests fenòmens als agents socials que els determinen. Per aquest motiu, entén la societat com un tot, a diferència d’altres sistemes teòrics, que, al estar especialitzats, fragmenten els diferents camps d’acció. Segons la Teoria Crítica, amb aquests plantejaments es produeix una comprensió esbiaixada de la societat entesa com a un tot, al mateix temps que s’acaba per desenvolupar un rol de conservació de l’ordre social existent.

L’originalitat dels postulats de l’Escola de Frankfurt (de Horkheimer a Adorno i de Marcuse a Habermas) consisteix a abordar noves temàtiques que recullen les dinàmiques pròpies de la societat, com: l’autoritarisme, la indústria cultural, la transformació dels conflictes socials en les societats altament industrialitzades, etc… Des d’aquesta perspectiva tota ciència social que es redueixi a l’anàlisi, recollida i classificació de dades objectives nega tota possibilitat de veritat, ja que programàticament ignora les pròpies mediacions socials .
Pel que fa a l’anàlisi dels mitjans de comunicació, el terme emprat per la Teoria Crítica és el de “Industria Cultural”. Aquesta “Industria Cultural” és una super estructura que imposa l’estandardització dels seus continguts per tal de controlar, generar i alimentar les necessitats i els gustos de la població, imposant estereotips de molt baixa qualitat. Malgrat que el sistema productiu cultural generi un ample ventall d’opcions, tot plegat no és més que la representació del mateix discurs en formes diverses. Un exemple de la producció d’aquest sistema cultural és aquella novel·la que ja es escrita i pensada per poder ser més tard pel·lícula i banda sonora. L’Escola de Frankfurt crítica que aquest sistema condiciona la forma, el procés de fruïció, la qualitat del consum i, el que és més important, la llibertat d’elecció del consumidor.
“La máquina de la industria cultural rueda sobre sí misma: ella es quien determina el consumo y excluye todo lo que es nuevo, lo que se configura como un riesgo inútil, al haber concedido la primacía a la eficacia de sus productos.” [(Adorno, 1947, 93) Wolf pàg. 95]

Sota el domini de la indústria cultural, l’individu ja no pot decidir lliurement; el conflicte generat entre els seus impulsos i la seva consciència acaba per resoldre’s amb l’acceptació acrítica dels valors imposats. L’home està en mans d’una societat que el manipula segons els seus interessos, com a consumidor ha deixat de ser sobirà. Encara que en el seu temps d’oci, els individus creguin poder sostreure’s de la deshumanització de dels rígids mecanismes productius, els productes culturals que poden consumir són només còpies i reproduccions del propi procés de treball. La ubiqüitat, la repetibilitat i l’estandardització fan de la cultura de masses un mitjà implacable de control psicològic. L’apologia de la societat capitalista està intrínsecament unida a una indústria cultural on entretenir significa estar d’acord amb el sistema, no fomentar el raonament crític, fer oblidar el dolor i la impotència, i fomentar l’evasió, no de la realitat, sinó del darrer impuls de resistència. L’alliberament promès per la Industria cultural és el de la negació del pensament, el missatge està impregnat de consignes d’una obediència irreflexiva al valor dominant.

En general els membres de l’Escola de Frankfurt consideren que la influència de les diferents manifestacions de la indústria cultural provoquen l’alteració de la individualitat de l’usuari, com si es tractés d’un presoner que acaba per cedir a la tortura confessant qualsevol cosa. Denuncien la desproporció entre la capacitat de resistència individual i el pes de l’estructura social concentrada en els mitjans que destrueix la seva resistència, al mateix temps que genera una mala consciència per aquesta capacitat de resistència. Quan fan referència a la influència musical dels mitjans sobre els oïdors, consideren que la intensitat de les repeticions és tal que la música lleugera apareix no ja com un mitjà sinó més aviat com un element intrínsec del món natural distorsionant la percepció dels receptors. Arribats a aquest punt, em produeix certa curiositat l’animadversió i la virulència de les crítiques, sobre tot per part d’Adorno, al voltant de la música lleugera o popular i, especialment, al jazz. Segons Adorno, la música lleugera o popular despulla l’oient de la seva espontaneïtat i afavoreix els reflexos condicionats de forma similar a un qüestionari d’elecció múltiple en què està limitat per alternatives molt concretes i preestablertes. En la música lleugera, el reconeixement es converteix en un fi en lloc d’un mitjà. Reconeixement i comprensió han de coincidir. Mentre que en la música clàssica tots els elements de reconeixement estan organitzats en una totalitat única en què adquireixen sentit, la comprensió es converteix en l’acte mitjançant el qual el reconeixement porta a comprendre alguna cosa fonamentalment nova. L’autonomia semàntica de la música queda freqüentment reemplaçada en la música lleugera per una simple funció socio-psicològica.
“Esto ocurre también en el terreno de la música ligera: su audición «no está manipulada únicamente por sus promotores sino en cierto sentido también por la naturaleza intrínseca de la propia música, en un sistema de mecanismos de respuesta completamente antagónicos al ideal de individualidad propio de una sociedad libre.” [(Adorno, 1941, 22) Wolf pàg. 98.]

Els productes culturals estan dissenyats per a un consum distret, no compromès i són el reflex del model de mecanisme econòmic que domina el temps del treball i el d’oci. Cadascun d’aquests productes planteja una lògica de la dominació i del paper que aquesta ocupa en les societats industrials cada vegada més avançades. L’estructura multi-estratificada dels missatges, per exemple, reflecteix una estratègia descarada de manipulació: els diferents continguts contenen un missatge ocult, sovint més important que l’evident, que escapa als controls de la consciència i per tant no serà evitat per les resistències psicològiques dels receptors. Per això tot el que els mass media comuniquen ha estat organitzat per tal de seduir els espectadors a diversos nivells psicològics.

L’Escola de Frankfurt considera que qualsevol dels mètodes d’investigació dels media que no estigui en condicions d’explicar aquesta estructura multiestratificada i els efectes dels missatges ocults es situa en una perspectiva esbiaixada. Per una banda, segons la teoria crítica, els mètodes d’investigació empírica produeixen la fragmentació de la totalitat a analitzar en una sèrie d’objectes artificialment assignats a diverses disciplines especialitzades. Però sense voler excloure aquests mètodes, sosté la necessitat d’emmarcar-los en la comprensió de la societat com a totalitat, la teoria crítica de fet acaba privilegiant l’aproximació especulativa sobre el mètode empíric. Considera que les dades recollides empíricament només permetran analitzar les relacions internes del sistema productiu, no les seves connexions amb la dinàmica històrica i per tant amb la característica constitutiva de tot fenomen social. I per una altra banda, la investigació sobre els mitjans de comunicació de masses apareix summament inadequada, perquè es limita a estudiar les condicions presents i acaba treballant per satisfer les necessitats del monopoli de la indústria cultural. Per aquesta raó les investigacions es dediquen substancialment a esbrinar com manipular a les masses o com aconseguir millor determinats objectius.

 

Captura de pantalla 2014-05-12 a les 07.54.52

Wolf, Mauro. “La investigación de la comunicación de masas” Pàg. 91-112

http://www.razonypalabra.org.mx/N/N75/monotematico_75/35_Suarez_M75.pdf

comunicacion-humana

En aquesta entrega, i dins el model de procés comunicatiu de la Teoria Funcionalista, Wolf ens fa un anàlisi de la hipòtesi dels “usos i les gratificacions”. És important subratllar la doble importància d’aquesta hipòtesi per dues raons: per una banda, s’inscriu dins de la Teoria Funcionalista dels mitjans, prosseguint el seu desenvolupament empíric; i per una altra, també s’integra en el moviment de revisió i de superació de l’esquema informacional de la comunicació.

A la manera funcionalista, la hipòtesi dels “usos i les gratificacions” analitza l’eficàcia del fet comunicatiu com a resultat de la complexitat del estudi on intervenen múltiples factors. Però al meu entendre, hi ha un factor de que li confereix una especial rellevància, i no és altre que aquell que afirma que l’efecte de la comunicació de masses és una conseqüència de les gratificacions que proporcionen els mitjans a les necessitats experimentades pels receptors. Aquests efectes resulten incomprensibles si no se’ls considera respecte als criteris particulars i als contextos situacionals de la població, ja que els missatges són gaudits, interpretats i adaptats a un univers de contexts subjectius farcits d’experiències, coneixements i motivacions particulars. Tot plegat queda molt ben sintetitzat en el següent raonament: “ni tan sols el missatge del més potent dels media pot influenciar a un individu al que aquest missatge no li faci servei en el context socio-psicològic en què viu.”

La hipòtesi dels “usos i les gratificacions” considera que en el procés de transmissió el receptor, malgrat seguir tenint un rol inferior en la seva relació amb l’emissor, esdevé subjecte comunicatiu de ple dret. Emissor i receptor són considerades dues parts actives en el procés de comunicació. Aquest factor queda clarament reflectit en els resultats de diferents estudis, que evidencien que cada mitjà de comunicació presenta una combinació específica entre continguts, atributs expressius i tècnics, contextos de fruïció, etc… que seran factors determinants a l’hora de l’elecció del mitjà per part dels receptors. Segons les demandes d’aquests, a l’hora de satisfer els diferents tipus de necessitats, el poder del “receptor”, contràriament al que creu la Teoria Crítica, és determinant a l’hora de triar el canal de recepció. Aquesta tria es realitza seguint diversos criteris: tipus de continguts que s’espera rebre, edat, nivell cultural, context social, econòmic, etc… Per exemple, els llibres i el cinema satisfan les necessitats d’autorealització, ajudant l’individu a estructurar el seu raonament abstracte; la ràdio i la televisió són especialment emprats per reforçar el vincle entre els individus i la societat. Cas a part representarà la premsa escrita, tan l’analògica com la digital, donat que pels seus continguts satisfarà un públic amb unes necessitats d’una informació més específica i en profunditat.

Per tot plegat, considero molt interessants alguns d’aquest plantejaments, malgrat que em considero més proper al parer de la Teoria Crítica en quant aquesta fa referència a que el receptor no és més que una peça en l’engranatge multimedia i que la seva és una llibertat reduïda a la simple elecció del canal de recepció. Segons com, això és un gran pas en l’evolució de l’evolució en la relació entre els individus i els mitjans d’informació, però cal tenir en compte que ens referim al paper del receptor en un entorn absolutament analògic. En l’entorn digital, el receptor si que gaudeix d’una llibertat molt més ampla, arribant a complir una funció de node dins la xarxa i així, fent al mateix temps d’emissor i receptor de continguts.

Wolf, Mauro. “La investigación de la comunicación de masas” Pàg. 77-91

La quarta teoria que exposa Wolf és “La Teoria Funcionalista de les comunicacions de masses”. A diferència de la Teoria Hipodèrmica, aquesta representa una visió més ampla dels mitjans de comunicació de masses. Respecte a les teories precedents, la Teoria Funcionalista es caracteritza pels següents aspectes:

No analitza els efectes dels mitjans de comunicació sobre la població, sinó que analitza quines són les seves funcions.

Les funcions analitzades no estan lligades a contexts comunicatius particulars, ni a la seva dinàmica interna, sinó a la presència habitual dels mitjans en la societat i el seu equilibri.

La idea inicial de la comunicació, com a generadora d’influència immediata en una relació directa estímul/reacció, és reemplaçada per un anàlisi més atent als contextos i les interaccions socials dels receptors. La Teoria Funcionalista pretén descriure l’eficàcia de la comunicació com un resultat complex de múltiples factors. Amb el funcionalisme es produeix un canvi de paradigma passant de “que és el que fan els mitjans a les persones ? ” a ” que fan les persones amb els mitjans?”.

El que planteja aquesta teoria és que els mitjans són eficaços si el receptor els atribueix aquesta eficàcia, en base a la gratificació de les necessitats. La influència de les comunicacions de masses seria incomprensible si no es considera la seva importància respecte als criteris d’experiència i als contextos situacionals del públic, els missatges són gaudits, interpretats i adaptats al context subjectiu d’experiències, coneixements i motivacions. Per una altra banda, planteja que el receptor també pot ser al mateix temps un emissor, ja que pot donar origen a missatges de retorn. El receptor actua sobre la informació què disposa i que fa servir. D’aquesta manera el destinatari malgrat seguir sense tenir un paper autònom i simètric esdevé un subjecte comunicatiu de ple dret. Emissor i receptor es converteixen en dos parts actives en el procés de comunicació.

Arribats a aquest punt, podem veure quina ha estat l’evolució en el recorregut metodològic seguit per les diferents teories d’investigació sobre els mitjans: la Teoria Hipodèrmica va iniciar aquest periple amb l’estudi dels efectes de la manipulació dels mitjans sobre els receptors, seguidament es va passar a l’estudi de la persuasió a la Teoria Empírica Experimental, tot seguit es va passar a analitzar la seva influència a la Teoria dels Efectes Limitats, i, finalment, amb La teoria Funcionalista, s’ha arribat a l’estudi de les seves funcions.

Captura de pantalla 2014-05-08 a les 08.33.14

Wolf, Mauro. “La investigación de la comunicación de masas” Pàg. 68-77

http://www.razonypalabra.org.mx/N/N75/monotematico_75/35_Suarez_M75.pdf

books

 

Mauro Wolf (1947-1996), professor de semiòtica a la Universitat de Bologna, és un dels més importants teòrics de la comunicació del S.XX. Entre els seus estudis científics al voltant de la comunicació destaca “Teorie della comunicazione di massa” publicat el 1985. Aquesta obra està dividida en dues parts. En la primera, “Contextos i paradigmas en la investigación sobre los medios”, a la qual pertanyen les lectures proposades, Wolf presenta els principals postulats teòrics de la comunicació, abastant des de les primeres hipòtesis que van donar fonament a la disciplina, l’agulla Hipodèrmica, la teoria vinculada a les visions empirico-experimentals, fins els corrents funcionalistes, els estudis culturals i la Teoria Crítica.

A la primera lectura (pàg. 21-69) Wolf analitza les primeres teories sobre la comunicació. Totes elles tenen en comú que es varen encunyar en contexts d’excepcionalitat com revolucions, ambients de confrontació bèl·lica o el sorgiment dels totalitarismes, i que centren la seva atenció a mesurar els efectes dels mitjans de comunicació sobre la població. A partir de 1920, apareix la Teoria Hipodèrmica, segons la qual es considerava la comunicació com un acte asimètric (emissor ens actiu/receptor ens passiu) en el qual, si els mitjans “injectaven” un missatge en la opinió pública podien influir sobre la voluntat i opinió dels receptors assolint un estat de manipulació absoluta. Aquesta teoria pretenia respondre la qüestió sobre quin és l’efecte dels mitjans de comunicació sobre la societat de masses. Segons la Teoria Hipodèrmica “cada individuo es un átomo aislado que reacciona por separado a las órdenes y a las sugerencias de los medios de comunicación de masas monopolizados.” (Wolf pàg. 27)

El factor del aislamiento físico y «normativo» del individuo en la masa es lo que explica en gran parte el interés que la teoría hipodérmica concede a la capacidad manipuladora de los primeros medios de comunicación de masas.” (Wolf pàg. 26)

Aquestes afirmacions ometien totalment la capacitat de l’ésser humà de raonar per si mateix.

Estrechamente vinculada a los temores suscitados por el «arte de influenciar a las masas» (SCHONEMANN, 1924), la teoría hipodérmica -bullett theory- mantenía por tanto una conexión directa entre exposición a los mensajes y comportamientos: si una persona es alcanzada por la propaganda, puede ser controlada, manipulada, inducida a actuar.” (Wolf pàg. 29)

La Teoria Hipodèrmica es fonamentava en les teories sobre el fenomen de la comunicació i les societats de masses i la teoria psicològica sobre l’acció i “la propaganda”. Al voltant de la societat de masses emprava les visions de diferents teòrics com Ortega y Gasset, el qual descriu l’home-massa com l’antítesi de la figura del humanista culte; o Simmel, el qual considera la massa com una formació que no està fonamentada en la personalitat dels seus membres, sinó en aquelles parts que unifiquen a cada un amb tota la resta; o Blumer, que considera la massa com una agregació homogènia d’individus que son substancialment iguals, no diferenciables, encara que procedeixin d’ambients diferents i no tinguin estructura organitzativa. Aquesta definició de masses, com un nou tipus d’organització social, corrobora l’element central de la teoria hipodèrmica: el fet de que els individus romanen aïllats, anònims, separats i atomitzats.  L’element crucial del seu model comunicatiu està representat pel binomi l’estímul/resposta. L’estímul, en relació amb el comportament, és la condició primigènia o l’agent de la resposta, i l’estreta relació entre tots dos elements, fa impossible definir l’una sense l’altra. Junts constitueixen una unitat. Per tant, la Teoria Hipodèrmica mantenia, una relació directa entre l’exposició als missatges i els comportaments: si un individu era influenciat per la propaganda, podia ser controlat, manipulat i induït a actuar.

Per la seva banda, el model de Lasswell intenta matisar la Teoria Hipodèrmica enfocant i adaptant-la als efectes que produeixen els media en diferents grups socials. Lasswell va aprofundir més en la manipulació dels mitjans mitjançant les seves conegudes cinc preguntes :

Una forma apropiada para describir un acto de comunicación es responder a las siguientes preguntas:

¿quien

dice qué

a través de qué canal

a quién

con qué efecto?

El estudio científico del proceso comunicativo tiende a concentrarse en algunos de estos puntos interrogativos” (Wolf pàg. 30)

Aquesta teoria no tenia en compte les relacions humanes, només mesurava els efectes que es produien en les persones, ni tampoc tenia en compte el procés psicològic individual, on cada individu no necessàriament ha d’acceptar i deixar-se manipular mitjançant tot el que potencialment consumeixi. Conclusió: no a tothom se’l pot manipular de la mateixa manera.

El següent corrent teòric que ens presenta Wolf és “el corrent empíric-experimental”. Aquest defineix el procés comunicatiu com una relació mecànica i immediata entre un estímul, una resposta i l’eficàcia òptima de la persuasió. Per una altra banda, subratlla que l’eficàcia de l’estructura dels missatges varia segons les característiques dels destinataris però també per factors com la percepció i memòria selectiva, factors lligats al missatge com la credibilitat del comunicador, etc… per tant, els efectes de les comunicacions depenen de les interaccions que s’estableixen entre múltiples factors. Aquest corrent redimensiona la capacitat indiscriminada dels mitjans de comunicació de manipular al públic: poden obtenir influència i exercir persuasió sobre les masses però per assolir aquesta finalitat els cal tenir un gran coneixement de les característiques psicològiques dels receptors. L’esquema causa-efecte de la Teoria Hipodèrmica es manté, però ara integrat en un marc d’anàlisi més estès i complexe.

Causa (es decir, el estímulo)-(procesos psicológicos que intervienen)- efecto (es decir, la respuesta)” (Wolf pàg. 36)

El darrer corrent d’aquesta lectura són els estudis empírics dels efectes limitats. Ens trobem d’avant una nova revisió crítica de les teories precedents. En aquest cas; a diferència de la Teoria Hipodèrmica, que parlava de manipulació i propaganda, o la Teoria psicològica-experimental, que feia referència a la persuasió; els estudis empírics dels efectes limitats expliquen tan la influència exercida pels media, com aquella altra que flueix en les relacions socials. A banda d’aquest aspecte, aquesta teoria també centra el seu estudi sobre els hàbits de consum de mitjans de comunicació per part de la població i la relació entre el context social i els efectes dels mitjans, entre altres temes.

Al ser una teoria molt més acurada, per la quantitat d’informació que ha de processar i per les múltiples variables que ha d’analitzar, no pot arribar a conclusions simples i les comparacions només es poden realitzar en funció de contexts social similars. Per a això, els líders d’opinió tenen un paper clau, donat que exerceixen la seva influència sobre els receptors a la vegada que fan una funció de mediadors entre els els mitjans de comunicació i l’audiència. Malgrat tot, l’emissor està subjecte a comptar amb un mínim de credibilitat davant l’audiència si vol assolir l’èxit en el procés comunicatiu. La capacitat d’influència de la comunicació de masses es limita sobretot a reforçar valors, sense posseir una capacitat real de manipular-los o modificar-los.

A manera de conclusió:

Captura de pantalla 2014-05-01 a las 20.34.15

 

 

Wolf, Mauro. “La investigación de la comunicación de masas” Pàg. 21-69

http://www.razonypalabra.org.mx/N/N75/monotematico_75/35_Suarez_M75.pdf