Els diaris són dels bancs… Un repàs als poders que s’amaguen darrere les principals capçaleres.

«Només els propietaris de mitjans decomunicació tenen garantit el seu dret a la llibertat d’expressió» Abbot J. Liebling

El sector financer espanyol està protagonitzant escàndols de proporcions enormes: rescats bancaris, directius amb sous milionaris, clàusules abusives a les hipoteques o l’estafa de les preferents formen part d’un paquet que molts qualifiquen obertament d’estafa organitzada. Tot i això, els bancs mantenen un enorme poder en qüestions tan importants per a la societat com són el crèdit, les pensions, la fiscalitat o la sanitat de desenes de milions de persones. Malgrat això, els ciutadans ho tenen bastant complicat per obtenir-ne informació veraç, ja que els principals mitjans de comunicació estan en mans d’aquesta mateixa banca.

«Algú creu possible que els mitjans de la banca puguin informar amb independència sobre desnonaments o el rescat de la banca?»

«Avui dia gairebé tots els grans mitjans d’Espanya han estat absorbits pel poder financer», explica el periodista Pere Rusiñol al pròleg del llibre “Papel Mojado”, en què fa un repàs a la relació mitjans-banca. I es pregunta: «algú creu possible que els mitjans propietat de la banca puguin informar amb independència sobre desnonaments, pensions, preferents o el rescat de la banca?». «Les necessitats constants de finançament i liquiditat de les empreses de comunicació les converteixen en hostatges constants de la gran banca», explica Pascual Serrano al seu ja clàssic “Traficantes de Información”. A la introducció del llibre Serrano fa una crida a «despertar de la ficció en què tants ciutadans segueixen immersos, creient que s’estan informant quan llegeixen un diari, escolten la ràdio o veuen l’informatiu de la televisió».

• La Vanguardia és propietat del Grup Godó (com 8TV i RAC1). El Grup Godó es el grup de comunicació que rep més subvencions a tot Espanya. N’és propietari Javier Godó, vicepresident de La Caixa i conseller de CaixaBank. Segons la CNMV, el 2010 La Caixa va concedir préstecs i avals a Javier Godó per 24M€. Al consell d’administració del Grup Godó trobem Lluís Conde, conseller del Banco de Inversiones Lazard i fundador de Seeliger-Conde, empresa que va fitxar Esperanza Aguirre. David Cerqueda, un dels directors generals del Grup ha ocupat càrrecs de responsabilitat a Goldman Sachs i BNP Paribas.

• A l’empresa editora de l’ABC, Vocento, trobem la família família Ybarra, històrica del BBVA. Al consell d’administració trobem Fernando Azaola, del consell assessor del BBVA. Trobem també Santiago Bergareche, vicepresident de Ferrovial, copresident de CEPSA, i exdirector general del BBVA. A Vocento també trobem Jaime Castellanos, conseller a Acciona i president del Banco de Inversiones Lazard… i concunyat d’Emilio Botín. Al consell d’administració també trobem Rodrigo Echenique conseller del Banco Santander.

• L’editor del diari La Razon és José Manuel Lara, a través del Grupo Planeta. Lara és vicepresident del Banc Sabadell. El 2010 Planeta va rebre crèdits per valor de 800 milions d’euros (Santander 300, Bankia 200, BBVA 130, La Caixa 100 i el Banc de Sabadell 100)

• Alguns accionistes del Grupo PRISA, editor del diari El País són: BNP Paribas, Bank of America i Deutsche Bank. CaixaBank, Banco Santander i HSBC n’entren al capital el 2014. Actualment el deute de PRISA arriba als 3.000M€ i per això ha convidat diverses entitats financeres a in- corporar-se al capital de l’empresa o a augmentar-hi la seva participació. Algunes són: BBVA, Banco Sabadell, Banesto, Banca March i Citibank. Fernando Abril-Martorell, conseller delegat de PRISA, ha estat a Credit Suisse fins el 2011 i a JP Morgan com a tresorer. Alain Minc és al consell d’administració de PRISA i CaixaBank.

• El març de 2009 el Grupo Zeta, editora d’El Periódico de Catalunya, va signar un crèdit sindicat de 245M€ amb 24 entitats financeres, entre les quals destaquen el Banco Popular, el Banco Sabadell i La Caixa. Des de llavors el presi- dent de la comissió executiva de Zeta és Juan Llopart, home de confiança d’Isidre Fainé, president de La Caixa. Llopart ha estat imputat en diversos escàndols financers, entre ells pel Cas Bankia. Llopart està imputat sota l’acusació de «falsificar els comptes i estafar els petits accionistes». El Periódico no va informar d’aquesta implicació.

• El Mundo, diari fundat per Pedro J. Ramirez, recentment destituït, té al darrere Unidad Editorial. Els accionistes són Fiat, els bancs italians Mediobanca, Unipol Banca, el Banco San el Banco San Paolo i l’empresa de pneumàtics Pirellli, entre d’altres.

Font http://pastebin.com/FzwU02vb

Diaris en mans d’elits empresarials

El diaris El Punt Avui i Ara no tenen una relació directa amb la banca com la que presenten la resta de rotatius. Tot i així, en el cas del primer, les connexions de caire polític i empresarials són destacables. Pel que fa a l’ Ara, trobem persones que han estat lligades a diverses entitats bancàries.

• El president d’Hermes Comunicació, editora d’El Punt Avui, és Joaquim Vidal i Perpinyà, propietari de TV Girona i dels supermercats Valvi, actualment lligats a supermercats SPAR. És militant de Convergència Democràtica de Catalunya i va ser alcalde de Sant Gregori (del 83 al 95) i senador per la demarcació de Girona (del 96 al 2000).

• El president de Premsa Periòdica Ara S.L., editora del diari Ara, és Ferran Rodés, qui ha ocupat càrrecs de direcció als bancs Manufacturers Hannover Trust i Banesto. El seu pare, Leopold Rodés, ha estat vicepresident del Banco Urquijo i membre dels consells d’administració de La Caixa i de PRISA, editora d’El País. Els Rodés, mitjançant Media-Planning, han controlat la pu- blicitat que arriba a la major part dels diaris espanyols. Al consell de l’Ara trobem també Salvador Garcia Ruiz, que ha tingut responsabilitats a Goldman Sachs i Caixa Manresa. Al consell editorial trobem Víctor Font, director general de l’empresa d’inversions Delta Partners. Un dels principals accionistes i impulsors de l’Ara és la família Carulla, propietària del grup Agrolimen, a través de la Fundació Lluís Carulla. El diari no ha publicat a les seves pàgines la notícia de que Lluís Carulla ha hagut de pagar una multa de 9,4 milions per frau fiscal.

….I això té conseqüències. Res no és casual a les planes dels diaris propietat de la banca.

1. Silenci quan els rics no paguen impostos. Els paradisos fiscals són un mecanisme àmpliament utilitzat per bancs i grans empreses i eviten que desenes de milions d’euros arribin a les arques públiques. Tot i la rellevància d’aquesta pràctica, els mitjans propietat de la banca silencien sistemàticament la informació al respecte. La investigadora Núria Almirón va estudiar aquest fenòmen i conlou: «Tot i que es un fet noticiós que hauria de suscitar l’interés dels mitjans de comunicació, aquests atrauen tota l’atenció a narcotraficants i criminals ‘d’alta volada’ mentre deixa en la penombra els partenaires, però que en són agents indispensables: les entitats financeres”. Almiron va estudiar tota la informació que va publicar El País durant 25 anys sobre paradisos fiscals. Exceptuant l’escàndol polític del BBVA a l’Illa de Jersey, dels 876 articles publicats per El País sobre paradisos fiscals només sis (sí, només sis) relacionen els paradisos fiscals amb la banca. I no és casualitat: un dels principals creditors d’El País és el Banco Santander. El seu president, Emilio Botín, està implicat en diversos escàndols fiscals que han estat publicats pel diari… The New York Times
2. Els noms dels poderosos no s’embruten. Una pràctica habitual dels diaris és amagar noms i marques que protagonitzen notícies negatives. S’amaguen sistemàticament el noms de les entitats bancàries responsables de desnonaments, s’amaguen les marques que vulneren els drets dels treballadors i s’amaguen els noms dels empresaris que defrauden hisenda. Els diaris de la banca van ocultar, per exemple, la relació de MANGO amb la tragèdia de Bangladesh on van morir més de mil obrers que treballaven en condicions penoses. Malgrat que el tema va ser portada a diversos a The New York Times, la premsa catalana ha ocultat l’escàndol d’aquesta empresa propietat d’Isak Andic, l’home més ric de Catalunya. Els mitjans de la banca van amagar també que darrere l’escàndol de Sacyr a Panamà hi ha la família Carceller, propietària de l’empresa cervecera Damm i implicada en un important escàndol fiscal. De la mateixa manera, els diaris passen molt de puntetes al voltant de l’escàndol fiscal protagonitzat per l’empresa Agrolimen, propietària de marques com Gallina Blanca, Pans&Company o Affinity.
3. Manipulació de manifestacions. De manera sistemàtica, els mitjans ens mans de la banca es posicionen en contra de les manifestacions en què participen milers de ciutadans. Una de les estratègies és minimitzar l’afluència de gent. L’últim exemple el va protagonitzar el diari El País amb les marxes de la dignitat, on va comptabilitzar 50.000 manifestants, una xifra objectivament errònia, com s’ha denunciat des de les xarxes socials. Una altra estratègia és posar el focus en els aldarulls, encara que siguin aïllats i, moltes vegades, un cop acabada la manifestació. Una política informativa que respon, en ocasions, als interessos dels responsables polítics o policials. Per últim, si no hi ha incidents sempre queda informar de la manifestació… a la pàgina 91.
4. Fletxa vermella per a Colau, fletxa verda per a Bagó. La PAH és un dels més grans maldecaps de la banca. Per això la premsa ha carregat de mil maneres contra la plataforma i una de les seves cares visibles, Ada Colau. Al setembre de 2012 El Periódico de Catalunya (en mans de La Caixa) donava a Colau una ‘fletxa vermella’ perquè uns activistes de la PAH s’havien emportat aliments de primera necessitat d’un super- mercat de Vilafranca. «Una acció justiciera però no justa» sentenciava el diari. Poques setmanes abans, el diari donava una ‘fletxa verda’ a l’empresari convergent Ramon Bagó, amo del Grup SERHS, ‘una companyia exemple d’èxit’. El Periòdic oblidava que el senyor Bagó estava sent investigat per rebre contractes irregulars de la sanitat pública que van reportar desenes de milions d’euros en contractes a l’empresa ‘exitosa’ de Bagó. Està clar que La Caixa (i al seus diaris) prefereixen ‘empresaris d’èxit’ com Bagó abans que persones i organitzacions que deixen en evidència les seves pràctiques.

Font: http://www.cafeambllet.com/press/

Descarrega-vos el PDF a  http://www.cafeambllet.com/press/?p=18352